Culpable

Encara que impopular, la culpa forma part del repertori emocional amb el que venim dotats/des per viure.

Quan fa avançar, impulsa a revisar el que s' ha danyat, a reparar, a aprendre. Reguladora de les interaccions i dels equilibris entre els territoris propis i els relacionals.

Quan s'instal.la i envaeix, corrou i fa malviure.

Transcric algunes idees que m'han semblat interessants basades en el llibre de la psicòloga Carmen Durán "El sentimiento de culpa" per entendre aquesta emoció i transitar-la cap a territoris fèrtils.

Si es tracta d'un fet que ha danyat i en som conscients, la reparació al seu temps és el millor antídot per deslliurar la càrrega.

Però de vegades la culpa ocupa massa energia interna , es fa engaxosa per dins i facilita ponts a la amargura, al desassossec. Algunes reflexions per revisar els circuits del motor intern:

• Per sobreviure i adaptar-nos hem assumit uns VALORS als que tractem d'ajustar-nos (família,societat...). De vegades volem ajustar-nos a uns valors que ja no són nostres. Si transgredim ens sentim culpables i si no ho fem, sentim ràbia. És essencial dir adéu a alguns mandats i  donar-nos permís per construir-nos sobre els valors propis i validats com a  persona adulta que sap el que vol i s'ho proporciona. Passar del "He de..." al "Vull...".

• Els pares que estan presents, estimen i donen permís als seus fills/es per ser com són promovent la  llibertat per explorar i l'autonomia, propicien uns adults/es més segurs, connectats/des al que en realitat volen ser i amb menys pes de  "deutes culposos" de l'ideal dels  dels pares.

• La culpa molt sovint té a veure amb la sensació de no ser "prou bondadós/a". Cal revisar els ideals dels "jo perfecte", sense màcula. Sembla que la persecució de la saviesa permanent  i la santedat comporten una gran dosi de culpa. La ràbia, la decepció, el rebuig són emocions amb sentit i experimentar-les no ens fa "dolents/es" que cal castigar.

• El tipus de personalitat que depèn més de  la mirada externa per sentir-se estimat/da que de la d'ell/a mateix/a, viu com un gran drama el conflicte amb l'altre/a ja que es posa en perill la relació i la vivència viscuda la interpreta inevitablement com rebuig, expulsió, no ser digne/a de ser estimat/da perquè alguna cosa no ha fet prou bé.  I per no ser abandonat/da, es sotmet ...amb ràbia i amb culpa de sentir-la. La sortida d'aquesta espiral passa per promoure la pròpia estima i atrevir-se a expressar l'enuig.

• Hem après un ideal de l'amor perfecte que reprimeix qualsevol pista de ràbia contra l'altre. Quan ens empipem amb algú que estimem  sentim que alguna cosa no estem fent bé i apareix la culpa acusatòria. Res més lluny de la realitat. L'amor és ambivalent, inclou el més elevat benestar i també les tempestes més impetuoses perquè es toca molt d'aprop el cor, el territori més íntim i més fàcil de ser danyat i envaït. És natural que sentim la dualitat i millor que trobem maneres d'expressar-la.

• La idea de creure que tot depèn de nosaltres ens sobrecarrega de responsabilitat. El cas és que la vida té vida pròpia més enllà  del que nosaltres fem i  decidim. No tot ho podem controlar i les coses succeeixen malgrat nosaltres.

Citant les paraules de la Carmen Duran,

"....Desvelar la mentida social, la idea de que l'amor no admet cap ambivalència, de que l'agressivitat és sempre nociva i mata l'amor, enfrontar-nos a les múltiples cares de l'ésser humà ocultes de vegades fins i tot per un/a mateix/a resulta molt alliberador. I pot ajudar-nos a mantenir la culpa en la seva justa mesura, aquella que ens permet reconèixer el dany ocasionat i el desig de reparar-lo."

"Tenim un ordre intern al que tractem d'ajustar-nos i es converteix també en el mesurador amb el que  jutgem a la resta de persones. Aquest ordre de valors varía en les diferents persones, segons cadascú hagi assumit les regles de joc".

"Evitar el dolor i la culpa  ens condemna a perpetuar-los, en canvi ser sincers amb nosaltres mateixos/es , mirar els llocs obscurs, ens permet sanar el cor".

"Només quan acabem amb la guerra interna, quan podem acceptar totes les parts del nostre ésser, des de la plena acceptació del que som , podem estimar-nos i estimar el que és l'altre. Només llavors, des de l'amor que permet a tots els éssers l'expressió de la vida peculiar de cadascú, podrem alliberar-nos de la tortura de la culpa".

Imatge Pixabay