Sobre l'amor i els vincles antics

L'amor i el seus laberints.Universal i particular.

La sensació de sentir-se estimat és subjectiva, feta a mida.

En la  trobada amb l'altr@ ens ressona l'estil que coneixem, la posició vital de la història que vam viure sobre tot a les nostres infanteses. De petits desseguida aprenem com ser mirats per agradar i sobreviure .

El vincle que es forja en la relació pares-fills en l'infantesa ha estat estudiat per molt autors. Bowly (1985-1998) apunta diferents tipus de vinculació que donen pistes per entendre l'arrel de com ens relacionem, també quan som adult@s.

Quan el vincle és SEGUR, l'adult@ respon a les demandes del nen@ i aquest@  confia i es sent merexeidor@ d'atenció, construeix una bona autoestima.

El  vincle  EVITADOR fa que  l'adult@ no estigui massa al cas de les demandes del nen@ i aquest aprengui a espavilar-se i a agradar i protegir-se essent independent, no vinculant-se en excés i dosificant els afectes confiats.

Si és un vincle  INCOHERENT, en el que l'adult@ respòn de manera diferent en cada ocasió, el nen@ no sap què és adequat i es desorienta respecte a com aconseguir l'atenció  i l'afecte de manera que  pot ser que hagi d'estar en excés pendent  de l'altre per saber com complaure , amb una base poc segura i/o desorganitzada en els extrems. 

I afegeixo el vincle amb SOBREPROTECCIÓ que no facilita l'autonomia i pot obrir portes a la dependència emocional i la por a la solitud i l'autonomia.

Quin codi vam aprendre? 

Com ens relacionem? Amb confiança? Dependència? Evitant el vincle? Pendents de la resposta dels altres? Dubtant de si ens estimen?

Com adult@s, podem ser conscients de quines lleialtats ens impulsen i quines ens encallen. Podem  reformular les nostres fidelitats per amor i podem dialogar amb el nen o nena que portem dins per retocar junts els mandats que ja no encaixen amb la vida.

Recomano el llibre d'un autor que sempre em fa aprendre, David Richo, psicòleg clínic, "Cómo llegar a ser adulto". Alguna cita:

"En la niñez...diseñamos un sí mismo falso que tenía la aprobación de nuestros padres y mantenía nuestro papel dentro de la familia. Sentíamos que la seguridad sólo era posible dentro de esas "fronteras". Tales "fronteras" convirtieron en los hábitos y patrones permanentes que, desde entonces han constituido nuestras limitaciones. Fueron elecciones que tuvieron su origen en el sentido común pero que, tal vez  , no sirvan ya a nuestros intereseses ".

"El adulto sano puede distinguir la diferencia que hay entre un conflicto presente con una pareja y una reactivación de la angustia no resuelta en el pasado ".

Imatge Pixabay