Conxita Luna Psicologia i Vida

S'apropa Tots Sants. Castanyada, panellets i també dia dels Difunts. Tot d'una, els cementiris es converteixen en punt de trobada i algun@s formem part de la comunitat de persones que fan visita ritual  i renoven les flors als que van marxar. Encara que les absències són viscudes de manera única i personal,  recupero el sentit simbòlic d' aquest dia i el miro amb el propòsit d'apropar la mort a la vida viva  que corre, que va depressa i no té temps per aturar-se.  Mirar la mort desperta emocions, neguits, records , nostàlgies , agraïments i trascendències. I molt més. Mirar la mort és mirar també la vida, reivindicar el present i l'aposta pel que és essencial. Recordar que som finits  impulsa a l'infinit de la vida, al dia a dia i a destriar el que ens ocupa massa temps i pes al cor. Transcric algunes paraules de llibres i autors que em ressonen: De les doctores Angi Carmelo i Luján Comas; del seu llibre "Existe la muerte?. Ci

Va avanzando el otoño. Hoy reencuentro un poema de José María Toro de su libro "Sabiduría de vivir" al que vuelvo de tanto en tanto.  Me parece una metáfora preciosa sobre la diferencia entre caer y soltarse , sobre los ciclos que se renuevan y  la confianza en las primaveras. Allá va. Las hojas se sueltan, no se caen Siempre me ha parecido espectacular la caída de una hoja. Ahora, sin embargo, me doy cuenta que ninguna hoja "se  cae" sino que llegado el escenario del otoño inicia la maravillosa danza del soltarse. Cada hoja que se suelta es una invitación a nuestra predisposición al desprendimiento. Las hojas no se caen, se desprenden en un gesto supremo de generosidad y profundo de sabiduría: la hoja que no se aferra a la rama y se lanza al vacío del aire sabe del latido profundo de una vida que está siempre en movimiento y en actitud de renovación. La hoja que se suelta comprende y acepta que el espacio vacío dejado por ella es la matriz gen