Conxita Luna Psicologia i Vida

Se han escrito centenares de libros sobre comunicación y relaciones personales. Y me atrevo a decir que todos en algún momento  incluyen la escucha como requisito principal. Tan obvio y tan sutil, tal cual. Cuáles serían los ingredientes básicos del arte de la escucha? Sentido común esencial que a veces perdemos de vista. En primer lugar sería conveniente prestar atención, evidente aunque no fácil; la multitarea apresura, inquieta, desenfoca. En segundo lugar, dejar un hueco en lo propio para dejar espacio a lo que me va a contar el otr@, ser capaces de callar por un momento nuestra voz interna para dar paso a la de la otra persona. También  mirar, que no sólo ver, dirigir la mirada en la otra persona; leer más allá de las palabras y dejar que los ojos se expresen. En tercer lugar, frenar la cascada de juicios y opiniones sobre lo que me estan contando. Si le escucho de verdad, me meto en su mundo y lo visito para entenderlo y comprenderlo des de allí,

Rescato l'enfoc de l'Anna Freud (1895-1982), que continua i amplia la proposta del seu pare perquè em sembla molt útil per entendre com funciona la ment i els seus tripijocs. A l'inconscient resideixen els nostres impulsos, desitjos, emocions, records... i en ocasions fem servir escuts protectors que es generen automàticament per preservar "l'ordre intern" del personatge que hem construït. Les defenses són útils per no estar contínuament exposats a l'incertesa i també ens poden limitar quan són rígides, quan ens allunyen dels desitjos autèntics bloquejant el nostre potencial o danyant a altres persones. Us presento alguns exemples: Repressió .-Mantenim fora de la consciència desitjos, impulsos...que no podem satisfer o que implicarien canvis importants a la nostra vida, revolucions que no volem encetar. Útil quan mantenim "a ratlla" desitjos irrealitzables o que farien mal  i limitant i desgastant quan ens allunya del que vo

La fortalesa , en viatge solitari, sense la fragilitat de la mà, és com  dia sense nit. La idea popular de que deixar-se veure vulnerable és perjudicial ens coloca dins una closca des de la  que és difícil sentir i mostrar-se. En una mirada de reüll a les xarxes socials, la majoria de les imatges corresponen a moments bons per ser vistos i aprobats. Fenomenal i decompensat alhora; falten fragments del trencaclosques, matisos, detalls. De vegades gastem molta energia psíquica per amagar el que creiem que no seria ben vist, potser no ens estimarien prou, potser es reptaria massa l'exigència de ser i estar perfectes. La no acceptació de la  pròpia fragilitat és terreny abonat per construir una autoestima debilitada i també només enfocar-se en ella. Tot@s som un ventall de possibilitats i cada ésser humà és el resultat d'una combinació única i irrepetible de fortaleses i debilitats en evolució constant. Transcric fragment d'un llibre molt interessant, &qu

Alguns contes d'abans ja no captiven a moltes dones d'ara. La princesa clàssica era meitat glamurosa i meitat ventafocs;  volia agradar sempre, posava els altres al davant per servir-los, pensava que sola defalliria i somiava en l'amor romàntic amb la promesa que un  príncep la salvaria per sempre dels dracs. Les dones d'avui som diverses i moltes ens fem preguntes. Hem obert nous camins; triem el que serveix i el que no dels camins antics i lluitem per trobar la nostra identitat en un món de vegades exigent en el que la llibertat de  la presa de decisions és alhora art i neguit entre les lleialtats als rols apresos  i la recerca del que volem ser.  El nou món més habitable sumarà el que dones i homes aporten a la vida. Nous contes contats , personatges en evolució que més enllà dels arquetips, s'aproparan per comprendre , respectar i conservar el millor de cadascú. Transcric una cita de la psicòloga Mauren Murdock, "Ser mujer, un viaje h

La ràbia té força. Existeix tot  un assortit  de ràbies ; les soterrades que pessiguen l’estómac, les desbocades que van al seu aire, les que impulsen i fan moure, les enverinades, les de trama curta , les que s’han colocat d’ocupes   de manera indefinida, les que posen límits, les que inunden tot i les que esclaten , i es desfan quan s’escolten, entre moltes d’altres. La ira forma part del guió les històries des de que s’expliquen històries. És   canal de sortida natural, llum d’emergència   i sort n’hi ha per detectar ràpid el que percebem com injust o el que ens   lesiona; ens mobilitza. I al mateix temps,   la ràbia descabalcada, sense domar, pot arrasar tot el que troba dins i fora, de fet, és   magma que impregna la violència   l’egocentrisme obcecat que mira   només el malic i s’allunya de la visió de l’altre. Quan la ràbia es converteix en destructiva? Alguns signes per estar atent@s, ·          Quan no està   reposada i tira pel dret. ·          Qua