Nous temps, velles paraules

Ahir buscant i remenant paraules per regalar vaig trobar aquest text de Víctor Hugo (1802-1885). 

Em fascina com un text que es va escriure fa més de 100 anys pot ressonar tan actual. Els grans temes de la vida segueixen éssent els mateixos. Amb agraïment a qui ja ho va viure abans i ho va compartir...


Et desitjo
Primer et desitjo que estimis i que, estimant, també t'estimin.

I que, si no és així, siguis breu per oblidar, no guardis rancúnies.

També et desitjo que tinguis amics, i que,

fins i tot dolents i inconseqüents, siguin valents i fidels,i que com a mínim n'hi hagi un en qui puguis confiar sense dubtes.

I pel fet que la vida és així, també et desitjo que tinguis enemics.

Ni molts ni pocs, la mesura justa,

per tal que de tant en tant et qüestionis les teves certeses.

I que entre ells, com a mínim n'hi hagi un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

A més a més et desitjo que siguis útil, però no pas insubstituïble.

I que en els moments dolents, quan ja no quedi res,

aquesta utilitat sigui suficient per mantenir-te dempeus.

De la mateixa manera, et desitjo que siguis tolerant,

no amb els que s'equivoquen poc, perquè això és fàcil, sinó amb els que s'equivoquen molt i sense remei, i que tot fent bon ús d'aquesta tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que, essent jove, no maduris gaire depressa i que, ja madur, no insisteixis a rejovenir,

ni que, essent vell no et dediquis al desesper.

Perquè cada edat té el seu plaer i el seu dolor,

i és necessari deixar que flueixin entre nosaltres.

De passada, et desitjo que estiguis trist.

No pas tot l'any; amb prou feines un dia.

Però que aquest dia descobreixis que la rialla diària és bona, que la rialla habitual és insulsa i la rialla constant, malsana.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència,

per sobre i malgrat tot, que existeixen i que t'envolten éssers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, que alimentis un ocell

i que escoltis un pardal com deixa anar triomfant el seu cant matinal, perquè així et sentiràs bé per res.

També desitjo que plantis una llavor,

per més minúscula que sigui, i que l'acompanyis durant el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides és fet un arbre.

A més a més, et desitjo que tinguis diners, perquè cal ser pràctic.

I que, com a mínim una vegada a l'any posis una petita part d'aquests diners al teu davant i diguis:

"Això és meu", només perquè quedi clar qui és l'amo de qui.

També et desitjo que cap dels teus afectes no es mori,

però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te, i patir sense sentir-te culpable.

Et desitjo finalment que, si ets un home tinguis una bona dona, i que si ets una dona tinguis un bon home, demà i l'endemà, i que quan estigueu exhausts i somrients, parleu sobre amor per tornar a començar.

Si totes aquestes coses arriben a passar,

no tinc res més per desitjar-te.


Victor Hugo

 

(Potser avui en dia descriuria de manera més oberta el tema de parella...per la resta...actual del tot ¡)



Imatge Montse Ponce

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Amor , el origen

Què ens mou?

ELS QUATRE ACORDS